postpart

Perquè al nèixer un bebè també neix una mare i una nova família

Postpart

Perquè al nèixer un bebè també neix una mare i una nova família

part a casa

Parir en un ambient conegut, còmode i segur, on la mare i el bebè són els veritables protagonistes

embaràs i part

Sigues la protagonista del naixement del teu fill, de manera conscient i plena

Queda molt poc! (El naixement de la nostra filla Ona Lua)

IMG_7624
Sessió Informativa
Tanca
+ info
Properament
DIESHORESMINSSEGS

El dia 24 de Gener de 2016 em vaig despertar molt activa. Abans d’aixecar-nos, vam fer l’amor de manera salvatge – tot el que es podia amb la panxa gegant que tenia -, vam fer un bon esmorzar, vam anar a buscar llenya al bosc, i vam anar a dinar amb els meus sogres perquè jo tenia “antojo” de calçots. Un cop al restaurant em van venir moltes ganes de menjar un bistec gegant (i això q soc vegetariana).

Vam anar cap a casa molt contents, jo em sentia molt a gust, gens cansada. Vam mirar una peli, en la qual el meu home es va dormir i jo vaig començar a sentir unes contraccions que feien una mica de pessigolles. Em recordo pensar que ja podria haver triat una peli mes maca pel dia del part.

A les 12, hora que havia acabat la peli, ja no quedaven dubtes: la meva filla havia tocat a la porta per entrar en el nostre mon i sortir de mi…

Em vaig aixecar i vaig trucar a la Marga “Que ja ha començat! Que faig? Desperto a en Marc?” El vaig deixar dormir dos hores mes, mentre preparava el menjador amb espelmes, pedres precioses, musica…

A les 2 les pessigolles s’havien transformat en dolor prou fort per despertar en Marc. Em va fer la típica resposta apresa en algun curs: “no deu ser res, vine a dormir..” i li vaig aclarir que no calia fer el teatrillo i que el necessitava despert perquè ja havia començat.

A partir d’aquell moment vaig entrar en un món apart…els detalls de hores i centímetres de dilatació i altres precisions racionals que explicaré mels van donar desprès…jo flotava en una ona de dolor que em portava a un mar desconegut… la marea alta em portava el dolor i la necessitat d’expressar-lo, la marea baixa el descans i casi deliri…

El viatge va començar en un barqueta molt insegura: “vull anar a dormir, no se com posar-me, no vull parir avui…”, – recordo les mans suaus i plenes de tendresa de la maga Marga que m’acompanyaven en la banyera on vaig aguantar nomes uns minuts – i a mesura que passaven les hores, la barqueta es va fer mes grossa i estable, fins transformar-se en vaixell que domava la mar… Peró per arribar-hi va passar per moltes postures, al sofà de 4 grapes, al terra, amb la pilota no va be, agafada de la tela, asseguda en la tela, aixeco la cama dreta, no millor l’esquerra, millor estirada al llit, aiai, nono, dreta penjada d’un coll fort, asseguda de cuclilles, a sobre unes cames estimades, tornem a començar… tot el kamasutra del part! i passar per infinites marees que canviaven cada 3 minuts. “Lo estás haciendo muy bien!” Un susurro de veu que inspira confiança… “Si?”em sortia amb veu tremolosa i necessitada d’aquest reforç positiu. Gracies Paloma!

La transformació de barqueta a vaixell, de gateta a lleona, es va fer en el moment que algú em va dir que li toques el cap a la meva filla. El vaig tocar durant hores. Em vaig transformar en super poderosa que aprofitava les onades gegants de cada contracció per fer surf i els descansos per recuperar forces… la meva filla estava de camí! Era aquí!

“Queda molt poc”, paraules sabies però incertes que em va portar el vent a les 10 del mati… el seu eco en forma de record em va arribar a les 14h…ja era fa 12h en alta mar, sempre acompanyada del meu home, el meu port segur, que aguantava el pes de cada marea amb mi, sempre present. Necessitava sentir-lo amb mi, penjar-me d’ell, mirar-li als ulls… la seva calma i seguretat m’ajudaven a travessar l’oceà.

Tot sovint s’apoderava de mi una calor i una segura tan devoradora que nomes tenia forces per dir: “Aigua!”, i la volia ben freda, amb gel, i ara mateix.

“Queda molt poc”, de nou aquestes paraules xiuxiuejades per algú… Espera…això no em vau dir fa hores? Rialles, no ens facis cas…

“I si proves de fer pipi?” Algú em va suggerir. No en tinc ganes, he perdut la sensació del pipi. Ho intento va. Quina experiència curiosa caminar amb un cap ben encaixat en la meva pelvis. “Tinc una pilota en mig de les cames!” No havia perdut el meu sentit del humor. Entro al lavabo de costat…i res.

No tenim mes posicions per proba, aquella rara estirada al llit no vull, que feia molt de mal, Paloma!

Nomes ens queda el truco final, deien les dos magues que ens acompanyaven. “ Necessites una mica d’oxitocina natural”. I van marxar de l’habitació. I que en Marc em fes petons apassionats i petonets als mugrons. Com? Vinga va, anem per feina. I màgia! Les marees es van activar creant onades gegants, 1, 2, 3 aro de foc!!! Que es això!??! Sentia com si anés directa cap a la mort, sense opció per tornar enrere! Crido, crido molt fort, quin dolor mes impressionant!

Ja esta.

El cap es fora.

“Apreto o espero la següent contracció?”  Espero….i ja ha sortit…la tinc a sobre meu, incrèdula, quin moment, bonica, preciosa, ja ets aqui! I respira, i crida, i fa caca… xafadeta, meravellosa, cara-cono… El papa va poder veure tot, tot, i al moment de sortir la seva filla el mar es va apoderar del seu ser i llàgrimes brillants viatjaven pel seu rostre.

Em van ajudar a recostarme al llit.  Quin miracle, petita… mes caca, mes plors quan la remenaven per alguna cosa. Ona Lua, la nostra filla. Que fort… Aquí era, nascuda a les 14:43 del 25.01.2016. 3240g de filla. 36cm de cap. Amb una rodoneta vermella del dit de la mama. Perdona filla, ho necessitava per tenir forces! Ella esta be, tranquil·la…. Vols teta filla? No vol. Vol dormir.

Ens van deixar sols, per una estona, als tres. Tres! Uns moments màgics replets d’amor. I repleta d’amor estava la crema de carbassa que em va preparar i donar el meu home a cullerades una mica mes tard. Mmmmmm!!!!

Nomes faltava sortir la placenta – quina mandra aixecar-me i apretar!  - però va sortir sense problemes.

Després del batut i alguns mimos mes, passades les 7, les 2 bruixetes ens van deixar en família, per tornar el mati següent… “Però abans has de fer pipi, si no no podem marxar tranquil·les!” I va ser molt difícil. Semblava que havia perdut els muscles necessaris per buidar la bufeta.

En família, els tres! 12h després d’apareixer, després d’haver recuperat forces amb un son reparador, la llumeta va començar a buscar la teta i es va enganxar de seguida.

Quin regal els deu díes de pell amb pell que vam fer… i tots els dies despres sempre tan juntetes… que a gust fent teta!

Benvinguda Ona Lua, benvinguda família!

Ah! Deia algo d’explicar detalls tècnics, oi? Ja veieu que no tenien cap importància i m’importava un pepino de quant estava dilatada i a quin hora. Nomes em recordo que la bruixeta major moltes vegades escoltava el cor a la bebe I em deia “Esta perfecta!” Era l’únic que necessitava saber.