postpart

Perquè al nèixer un bebè també neix una mare i una nova família

Postpart

Perquè al nèixer un bebè també neix una mare i una nova família

part a casa

Parir en un ambient conegut, còmode i segur, on la mare i el bebè són els veritables protagonistes

embaràs i part

Sigues la protagonista del naixement del teu fill, de manera conscient i plena

El meu part, el naixement de la Lia

IMG_7624
Sessió Informativa
Tanca
+ info
Properament
DIESHORESMINSSEGS

El meu part, el naixement de la Lia

 El naixement de la meva filla Lia m’ha acostat d’una manera vivencial a la simplicitat. Transitar el treball de part i veure l’arribada d’un ésser que ha passat d’un estat de no-forma a la forma més perfecta i completa m’ha fet sentir com una ceba sense capes supèrflues, més a prop del centre, més en veritat.

 Des de la concepció fins ara que em trobo al final del puerperi he viscut gradualment un espai-temps diferent. La química hormonal imperant, la màgia del moment o simplement el desplegament natural de la Vida m’han fet viure una fase ascendent on m’anava creixent la panxa i poc a poc entrava cap a dins la meva cova ancestral de mamífera, un zenit durant el part i un procés de dissolució on sóc ara per, sense pressa, recollir els fruits del procés viscut ( procés per no dir-li camí iniciàtic).  Em trobo ara en un moment d’anar tancant i anar donant les gràcies per haver-me permès viure-ho amb els ulls i el cor ben oberts i anar deixant anar qualsevol aferrament a un cicle que ben aviat ja no serà el meu. De fet, per tancar el cercle després de la quarantena viuré una cerrada, un ritual de tancament dels óssos que s’han obert durant el part molt freqüent entre les dones de Sud-Amèrica que contrasta amb la obertura de la concepció. Tot circular, tot natural, tot simple.

 Vaig assabentar-me que estava embarassada de vacances al Pirineu. Recordo que amb en Quim, el meu home, vam saltar d’alegria i vàrem cantar un : “ Por fin llegó la cosecha venga alegria, venga la fiesta” que sense recordar-ho es convertiria en el hit parade que faria de tret de sortida del treball de part. Mentre cantàvem i fèiem fotos del test d’embaràs, l’ombra negra de les pors atàviques va començar a planar allà on ens trobàvem i ben aviat va ressonar dins el meu cap entre llamps i trons un: “oh no! estic embarassada, això vol dir que hauré de parir, auxili! vull sortir del  meu cos!”

L’embaràs el vaig anar vivint la mar de bé. En un primer moment podia seguir treballant a l’institut i em sentia especialment activa. M’encantava pensar que mentre feia classe s’anava formant ara ronyó, ara una orella, del ser que anava creixent dins meu, pura màgia. Al sisè mes vaig començar a encadenar constipats i enginyes i amb el metge de capçalera vàrem concloure que el més prudent seria anar deixant la feina i anar preparant l’arribada de la Lia, per aquelles dates ja sabíem que era una nena.

L’últim trimestre va ser on tot es va acabar de gestar, per dins i per fora. A l’inici de l’embaràs en Quim va insinuar la idea de fer el part a casa, impensable per mi llavors. Però amb el transcurs del temps, la feina feta amb la formació de Crear Vida, i després d’anar mirant les pors una per una i anar-les desgranant, la idea de tenir la Lia a casa va ressorgir d’entre la curiositat i les ganes, i amb l’equip Mudra ho vàrem tirar endavant. Estava a la setmana 32.

Mentre per dins anava fent un treball de treure’m de sobre pors que no em pertanyien i deixar només les vàlides, per fora anava preparant el cos amb ioga suau, natació, passejades per la natura (aprofitant que treia el gos, no cal imaginar-se res idíl·lic) i connectant amb mi i amb la Lia. M’agradaven també molt les classes de preparació del part a la Cova dels Mudra de Flaçà, de fet, ara les trobo a faltar una mica i tot. Trobo a faltar fins i tot els nervis que tenia quan hi anava ja que cada setmana en faltava una de menys pel part, pel gran moment desconegut. A mesura que passaven les setmanes m’anava mirant les dones pel carrer com si guardessin el secret més ben guardat del món: ho havien fet, havien parit. Havien anat a aquell lloc on el cos obre pas a la vida. Com devia ser? Què devia passar realment?

I va ser la nit del 25 de març quan va passar. Eren les 00.40 i acabava de trencar aigües revisant un text davant l’ordinador amb en Quim. Aquí va ser quan vàrem cantar de nou el por fin llegó la cosecha que ja havia sortit en el moment del test d’embaràs. En un primer moment vàrem activar el protocol d’allò que havíem sentit a dir que es fa: dutxar-se i netejar frenèticament la casa, i així ho vàrem fer. Un cop fet, vàrem activar el nostre propi protocol: com que no hi havien contraccions ens en vàrem anar a dormir amb la voluntat d’esgarrapar temps descansant abans no entrés en la fase de part actiu.

Cap a les 3 de la matinada alguna contracció més forta em va començar a fer aixecar del llit. Realment passar les contraccions estirades al llit sense moure’s com feien les nostres àvies és la tortura més gran que un es pot arribar a imaginar. Vaig anar intercalant llit i dreta una hora més o menys fins que cap a les quatre ja vaig començar a tirar de posicions de ioga, respiracions i visualitzacions, tornar al llit ja no era possible. En aquest moment, anar fent glops d’aigua (quina set mare meva!)i mastegar fruits secs es van convertir en els meus aliats. Em sentia però molt assossegada ja que, per la freqüència i durada de les contraccions no em pensava que pogués estar de part. Vet aquí perquè no vaig entrar en pànic parint sense llevadora a casa, no em pensava que estigués de part, no pànic=no adrenalina i per tant l’oxitocina anava gotejant pel meu torrent sanguini tirant endavant el part. Simplement volia anar fent camí sola, connectant amb la Lia, sentint que ens anàvem acostant amb cada contracció. Vivint el dolor com un procés natural durant el part, sense necessitat d’etiquetar-lo com a quelcom dolent.

A tres quarts de cinc vaig despertar a en Quim (sí, el vaig continuar deixar dormint, el volia fresc quan el part anés de veritat) demanant-li truqués la Paloma, la llevadora. Al tractar-se d’un primer part la Paloma va demanar que anés mirant contraccions, que devia estar en prepart. Però no, eren ja les de la recta final.  Per sort la Paloma va intuir alguna cosa i va anar venint.

Cap a les sis la cosa es va anar parant. Jo circulava per casa amb una manta enrotllada tipus sarong indonesi que anava traient i posant, passava de tenir fred a fer la gran suada. En Quim va notar que el part parava ja que les contraccions eren cada cop més espaiades. Llavors va ser quan li vaig dir que havíem canviat de fase i que el que tenia eren ganes d’empènyer. “ Va calla, impossible que sigui ja”, però sí, era.

Els meus gens ancestrals em varen portar a buscar un amagatall on parir, un espai no gaire gran i recollit de la casa, i va ser quan vaig entrar al lavabo (romàntic, eh?!). L’alçada de la pica m’anava perfecte per agafar-me, estava dreta amb les cames semi flexionades agafada de mans a la pica i mantenint una conversa amb mi mateixa a través del mirall. Unes hores abans em vaig veure de passada davant del mirall en plenes contraccions i ni em vaig conèixer. Ara de cop ho veia tot molt nítid, em veia la cara com si se m’hagués aguditzat el sentit de la vista, no hi havia dubte: estava en la fase de transició.

Dreta a la pica vaig empènyer moguda per unes ganes que ja no vaig poder controlar i vaig poder tocar el cap de la meva filla. Quina sensació tan bèstia! Vaig dir-li a en Quim que mirés sota la manta…mira sota la manta i fliparàs li vaig dir, i efectivament, va veure el cap de la Lia. Llavors va ser quan a ell li va venir la pujada d’adrenalina que a mi em va passar de llarg. Va trucar la Paloma que estava arribant però que encara era al cotxe per explicar-li en quin punt ens trobàvem i de la conversa només em va arribar: “ si va tan rápido es que todo va bien”, així que jo vaig continuar a la meva (en aquells moments tots els meus esforços es centraven en no empènyer amb gaire força per evitar d’esquinçar-me, de fer-ho molt suaument).

I ja llavors no sé si jo vaig empènyer o si va ser la Lia que ho va fer tota soleta que de cop: Tatxan! Ja la teníem arribada. Amb els braços ben estirats i mirant-nos a tots amb els ulls oberts va fer la seva primera aparició. Quina nena tan bonica! La sensació d’estar de nou mesos i de cop parir i que baixi la panxa no l’oblidaré mai. Recordo que en Quim me la va passar perquè l’abracés però hi havia el cordó pel mig que no l’acabava de deixar arribar així que la vàrem passar sota la meva cama ella i cordó tot rient, al·lucinant del que acabava de passar. Ens vàrem abraçar tots 3 entre mantes i tovalloles en silenci, extasiats, al·lucinats, enamorats, feliços. En Quim em diu que els petons que li vaig fer en aquell moment són inoblidables.

Al cap de ben poquet va arribar la Paloma i com que la fred no m’acabava de passar ens va receptar posar-nos tots tres ben abraçats dins el llit. La beneïda simplicitat! Primer de tot es va ocupar de la Lia i un cop va veure que estava ben sana i salva la vàrem deixar descansar una estona i quan va estar llesta, cap al pit. Amb la succió, l’oxitocina, la reina de la festa, va fer aparició de nou, aquesta vegada en forma de contraccions per tal d’expulsar la placenta. Oh no, contraccions de nou, una nova expulsió! Li vaig preguntar a la Paloma si això d’expulsar la placenta feia gaire mal i recordo que em va respondre: “la placenta es placentero”.  Des del punt de vista etimològic allò semblava una veritat absoluta així que em vaig deixar fer i de nou: Tatxan! Nova aparició, ara la placenta.

Com que érem a casa i ningú ens manava la pressa vàrem poder remenar tant com vàrem voler. La Paloma ens va explicar el funcionament de la placenta, les seves dues cares i la membrana que recobria la Lia. Vàrem gravar les empremtes de les dues cares de la placenta en una cartolina com a record i vàrem posar a macerar un trosset de placenta en alcohol per fer-ne homeopatia. La resta de la placenta la vàrem guardar per enterrar-la en un lloc bonic. El cordó el vàrem tenir uns dies penjat fins que es va assecar per fer pols de cèl·lules mare segons la medicina tibetana.

Els primers dies després del part varen ser de lluna de mel. La casa estava impregnada d’un nosequè difícil d’explicar. Quan varen venir les primeres visites, d’una banda em va fer molta il·lusió de poder ensenyar i que coneguessin  la nostra filla, per l’altra em sorprenia que la gent parlés alt, li fes fotos compulsivament i que el soroll de fons passés a ser el de l’ocell del what’s up. Arribarà un dia que quan els nens neixin se’ls aniran a dir dues o tres coses boniques a cau d’orella i se’ls oferirà música, poesia, encens o mirra. Sembla que exagero però en els primers moments de vida, qualsevol criatura és tan sagrada com si fos el mateix nen Jesús.