Relat de part Juny 06/07/2025
Vaig iniciar les contraccions a la matinada del divendres 04/07. Ja aquella nit no vaig poder dormir a penes més de 1 o 2h… pel matí, En Quique de l’equip Mudra ens visitava a casa. Ja estava de 42+1 setmanes.
Havia llegit llibres de Michel Odent, Casilda Rodrigáñez i Ibone Olza, i sabia sobre la violència obstètrica en els hospitals, i com la forma de néixer afecta al desenvolupament del nadó, i per tot plegat sabíem que la millor opció era parir a casa. Som mamífers i per parir necessitem intimitat, caliu, seguretat… el mateix que quan fas l’amor. És per això que vam contactar amb l’equip Mudra.
Després de la setmana 40 estava tranquil·la, l’últim contacte amb la S.S havia set l’ecografia de la setmana 36, ja que fèiem el seguiment amb Mudra i no necessitàvem seguir més amb el centre de salut, a més que sabíem que a partir de la 41 ens voldrien induir el part, i nosaltres volíem respectar el moment de néixer que el nostre fill decidís, sense pressions. No obstant això, a partir de la setmana 41, l’equip Mudra, que són molt professionals, ens recomanaven fer ecografia doppler cada 3 dies. Jo, però, em connectava amb el meu bebè i sabia que estava tot bé, però vam accedir a fer una ecografia doppler a la setmana 41+5. Ho vam fer i estava tot perfecte.
Continuant amb el part, les contraccions eren força espaiades, cada 9 min aprox. Eren molt doloroses, no em podia estirar, i al no haver pogut dormir estava molt cansada. Vam seguir així durant tot el dia. Li deia al meu company que no m’estranyava que algunes dones demanessin l’epidural, però jo ho anava transitant, no era el meu desig posar-me-la, ja que sabia que no era innòcua pel nadó. Enteníem el part com un procés natural, i com més natural i sense interrupcions, millor.
El dia va anar avançant i va arribar la matinada següent. Vaig passar tota la nit igual. Transitava les onades amb la respiració, el moviment de malucs (cercles o infinit), i la vocalització (la A per obrir el canal). Ja era dissabte al matí, i al migdia va venir la Marga. Ja portava unes 33h de contraccions. Em va proposar un tacte per saber de quants cm estava, però no vaig voler. Va mirar llavors la línia púrpura que es marca a darrere el cul, i ens va dir que devia estar de 3cm… no és que em desmoralitzés, però va ser una mica galleda freda, perquè estava cansada, les contraccions m’irradiaven fort a les lumbars, com una forta descàrrega elèctrica, i portava ja moltes hores… però per dins pensava que algun sentit havia de tenir, i que no em podia quedar d’aquella manera per sempre… que el part tard o d’hora havia d’avançar.. i ho estava fent, a la seva manera, però lentament… més tard vaig saber que era el procés que jo necessitava. Ens tranquil·litzava saber que era “normal”, i que inclòs hi havia dones que s’estaven més per parir. Fins a 3 dies! Llavors vaig decidir d’anar instal·lant la piscina de part per omplir-la d’aigua calenta, i entrar-hi per alleugerir les sensacions i transitar el que quedava de procés de la millor manera possible. I si el part es parava, doncs que es parés, així aprofitaria per descansar.
El meu company va emplenar la piscina, la Marga va marxar, i jo m’hi vaig posar a dins. El meu company també s’hi va posar una estona i entre contracció i contracció, feia petits microsons, inclinada cap a ell que m’agafava amb els seus braços. No sé si em permetia descansar gaire, però la sensació allà dins era més amena que a fora. La tarda va anar passant, jo continuava amb les meves onades uterines, que anaven i venien cada 6 i 9 minuts… i a la tarda/vespre ja n’havia tingut alguna amb ganes d’empènyer. Voldria dir que la dilatació anava avançant? És curiós com aquell procés llarg em permetia anar apagant la ment i connectar amb el meu cos cada cop més i més. Mentrestant, pel meu cap pas…
Mentrestant, pel meu cap passaven frases com “el meu cos sap parir…” , “les onades uterines no són més fortes que jo perquè són part de mi”, etc…
Al capvespre va venir en Quique, ja eren quarts de 10 de la nit. Portava ja unes 43 hores de part. Em va proposar un tacte, i aquest cop vaig accedir. Volia saber si la cosa estava avançant o no. Per sorpresa de tots, ens va dir que estava de 7cm! Va avisar a la Marga perquè portés els estris de part, ja que ell no els havia portat. Això volia dir que el treball actiu estava iniciant! Em va donar un súper “xute” d’energia allò! Ens va proposar sortir a fer una passejada petita per trencar una mica el “context” i renovar forces, i així ho vam fer.
Al tornar, vaig menjar una mica de tomata, cogombre i poma. No tenia gana aquells dies però havia menjat una mica de dàtils i coses fresques. I beure molta aigua… En acabat, vaig tornar a entrar a la piscina, i al cap de poc, va començar l’expulsiu. Agafada de les mans de la meva parella, que jeia de genolls enfront meu a fora de la piscina de parts, del meu cos va començar a emanar un seguit de rugits i sons guturals salvatges, com una mamífera de part, entre contracció i contracció, que ja eren més seguides, cada 3-4 minuts.. La Marga mentrestant, va arribar a l’escenari, silenciosament. Vaig estar així unes 2 o 3 hores, més o menys
Anava notant com el meu fill descendia a través del meu canal. El notava més a prop, no obstant això, em posava els dits dins la vagina i no tenia clar el que estava tocant… semblava el seu caparró, però jo estava en un altre estat de consciència, i tot em sembla confús, difuminat, difús… “crec que noto el cap”, vaig dir.
De tant en tant, la Marga auscultava el batec del cor del meu fill, mentre jo per dins em connectava amb ell i sabia que “tot estava bé”.
Aquella nit bufava una brisa fresca agraïda després de tanta calor.. Aquell vent en aquell moment de part era per mi molt màgic. Em connectava amb lo més espiritual, el moment en què el meu fill estava encarnant en aquest planeta! Les dones som pura màgia!
Seguien les contraccions, i notava que en Juny estava cada cop més a prop de coronar… i va arribar el moment, l’Aro de foc. Amb l’estat de consciència alterat amb tot el còctel hormonal el notava a punt de coronar que vaig dir “crec que està a punt de treure el cap!” i la Marga em va dir, “has d’empènyer fort!” i jo anava empenyent però sense fer-ho massa intensament perquè no em volia estripart. Però al dir-me allò, vaig empènyer més fort i vaig sentir la cadera cruixir per la símfisis púbica. Pensava que em trencava, sentia molta pressió, però a dins meu em vaig dir “m ‘entrego a la mort” i em vaig imaginar la meva cadera en un pla transversal com amb forma de calavera… I va treure el cap! I vaig dir “crec que ja té el cap a fora!”… per mi era tot com un somni, estava literalment en “trance”…. eren les 03:51h de la nit, i al cap de 4 minuts ja havia sortit tot el cos, que vaig dir “crec que ja ha sortit!”, i la Marga em va dir “agafa’l!” i vaig buscar-lo entre les aigües que estaven tèrboles, el vaig agafar i el vaig treure de l’aigua. Va sortir com una Venus de l’aigua, preciós, repentinat, net (ja no tenia vèrnix perquè l’havia absorbit). Jo estava en “shock” encara, però me’l vaig posar al pit i em vaig asseure dins la piscina. El contemplàvem tots 4… quina preciositat! No va plorar, semblava que somreia lleugerament, ens miràvem.. Era la cosa més bonica del món! Li vaig cantar la cançó de benvinguda que li havia compost (una tradició de societats tribals africanes), i vam decidir rebre la placenta fora a la cadira de parts. Em van ajudar a sortir de l’aigua perquè jo estava sense forces a les cames, després de tot l’esforç de genolls a l’aigua…
La placenta no va trigar a sortir, i vaig començar a rajar sang, amb lo que, aconsellada per la Marga i en Quique, vam decidir que m’injectessin oxitocina; i així vaig parar de sagnar al moment. La placenta la vam guardar per fer càpsules i medicina placentària pel meu fill. Em van mirar i no tenia cap estrip i estava tot bé. Em van fer un batut de fruites amb un tall de placenta que em va saber a glòria després d’aquelles 49h de part amb tot esforç, sense haver dormit ni a penes menjat…
Finalment, el meu fill havia nascut a la setmana 42+3. Estava sa i perfecte, i nosaltres súper feliços de tenir-lo en braços per fi.
Tornaria a parir amb l’equip Mudra i tornaria a repetir el meu part, ja que va ser perfecte. Un procés de 49h perfecte, no canviaria res. El part és un ritual de pas, no té perquè ser fàcil. Si ho és, benvingut sigui. Jo el vaig viure tal com ho necessitava, per transitar la nova maternitat. El cos és savi, la naturalesa és sàvia. Només l’hem d’acompanyar.
Gràcies Quique, Marga i Carla pel vostre acompanyament, professionalitat, caliu, saviesa i amor. Us estarem eternament agraïts🙏🏻❤️