Relat de naixement i part, Roger i Anna…
Cap a les 4 de la matinada van arribar les senyals que em deien que el gran moment no es faria esperar gaire dies més, recordo que pensava; “dorm que has de reservar energia” (tenia molt present el part anterior, amb quatre dies de contraccions doloroses de prepart i 12 hores de treball de part actiu). Vaig anar tenint contraccions suaus, unes 5 o 6 cada hora i les vaig poder passar tranquil·lament al llit fins a les 6 o quarts de 7 del matí, perquè en Jordi, el nostre tresor de dos anyets, va decidir que era hora de llevar-nos.
Estava animada perquè sabia que aviat ens coneixeríem però procurava no impacientar-me, pensant que amb la sortida del sol potser s’aturarien les contraccions i no tornarien a venir fins el vespre o la nit. De totes maneres, varem enviar un whatsapp a la Marga i la Paloma per explicar com havia anat la nit i que estàvem a l’expectativa de com evolucionava la cosa, si hi havia novetats ja les avisaríem.
Durant el matí vaig tenir contraccions suaus i irregulars, però no semblava que s’haguessin d’aturar així que cap a les 9h vam avisar l’Amparo (la meva segona mare i la persona que vam escollir perquè ens acompanyés en un dia tan espacial). En menys de 30 minuts ja era a casa, – Que bé! Em transmet calma, em fa sentir bé -.
Com que semblava que no s’aturaven, en Dani va començar a preparar la sala per tenir-la a punt per si aviat calia posar-hi la piscina, després va anar amb en Jordi a comprar fruita, pa i va encarregar el dinar.
Van tornar cap a les 11h, com que en Jordi s’havia llevat tan aviat, es va quedar adormit al cotxe, i el varem deixar dormint al garatge amb l’Amparo que es va quedar a baix amb ell, en Dani i jo ens varem quedar sols a dalt. En aquell moment les contraccions començaven a ser doloroses, sentia la necessitat de baixar persianes per reduir la llum i de recollir-me, necessitava concentrar-me en mi i en cada contracció que venia. Llavors vaig demanar a en Dani que anés inflant la piscina i que avisés les llevadores perquè ja tenia clar que això no tenia marxa enrere.
Les contraccions cada vegada eren més fortes i la llum em molestava més, així que vaig anar baixant les persianes, fins que vam quedar quasi a les fosques. Quan la piscina va tenir una mica d’aigua ja m’hi vaig posar, quina delícia. Estava molt endins, sentint-me, confiada, concentrada, reservant-me. Tenia al cap que encara faltaven moltes hores de feina.
Va arribar un punt que vaig perdre la noció del temps, les contraccions em costaven de suportar, tenia alts i baixos emocionals, per moments pensava que no podria, però allò era el que jo volia, i després, pensava en tantes dones que donen a llum als seus fills, i més concretament en totes aquelles noies que tan sols el dia anterior havien compartit les seves històries de part amb nosaltres, a la sessió d’experiències de part d’Equip Mudra. Pensava “Si elles poden, jo també” i m’empoderava per la següent contracció.
Bufff! Que potent, me’l sentia molt avall, sentia molta pressió a baix, em feia mal. Les llevadores estaven en camí però no arribaven mai. En Dani feia el que podia però jo en aquell moment necessitava presència femenina, les necessitava a elles i li vaig dir que les truqués per saber per on passaven. Només de despenjar-li el telèfon la Paloma li va dir que eren a l’entrada d’Olot, ella sabia que això era el que volíem sentir, i després en Dani li va explicar com estàvem.
Al cap de poc entraven per la porta, va ser com una alenada d’aire fresc, vaig sentir que em relaxava una mica, van auscultar el bebè, tot estava bé, però les contraccions eren realment doloroses. Volia que em fessin un tacte, però només de tocar-me se me’n va desencadenar una altre i vaig haver de canviar de postura, però així, per darrere, amb una marca de l’esquena van veure que ja estava en dilatació complerta. Quina alegria perquè sinó potser haguéssim anat a l’hospital.
Saber que faltava poc em va donar una mica de força, la necessària per acabar. Una contracció darrere l’altre, potents, – NO PUC! NO PUC! Aaaaaaah! Ooooooh! – Em refrescaven la cara entre una i altre, això em reconfortava. La Marga em va dir que ja estava en transició. – Aaaaaaahh! Oooooooh! Gggrrrrr! – Ostres, això que sentia devia ser un “pujo”! Que bèstia! Tenia ganes d’empènyer, em feia mal, – Ggggrrrrrr! -. En un moment donat, no sé ben bé quan, ni com, vaig marxar, per uns segons me’n vaig anar, vaig viatjar a les estrelles i quan vaig tornar desorientada, la Marga em va ressituar, em va dir alguna cosa com “Estàs aquí, estàs parint” i la Paloma em va tirar unes gotes de Flors de Bach a la boca. En Roger ja volia sortir, estava coronant, el podia tocar!
Amb un dels “pujos” vaig sentir l’anell de foc, com tibava! Sentia com la pell es volia trencar i per això vaig deixar d’empènyer, amb la següent contracció va sortir el cap, jo l’anava acompanyant amb la mà, quins cabells més suaus, el meu bebè… Aaaaaiiiixxx! Em fa mal, sento que ja no puc més, em diuen que s’està girant per poder acabar de sortir, i amb la següent contracció va sortir la resta del cos. La Paloma el va rebre i me’l va posar sobre el pit, quina emoció! – Ho hem aconseguit! Ho he aconseguit! -. Quin subidón! A casa, amb amor, en família, amb tranquil·litat, intimitat, confiança… el que jo volia! Però que bèstia! Que potent!
Mentre gaudíem del primer contacte amb el nostre segon fill, la Marga, crec, anava mirant-se’l i revisant que tot estigués bé, el cordó va deixar de bategar al cap de 13 minuts, després en Dani el va tallar.
Em van ajudar a sortir de la piscina i vaig seure a la cadira de parts on amb la següent contracció vaig treure la placenta. Tot amb en Roger als braços, quina felicitat!
Ja estava, ja el teníem aquí! – Ho hem fet! Ja hi som tots! -. Quan ens varen acomodar al sofà, eren quarts de tres de la tarda, només havíem passat tres o quatre hores de treball de part intens. Em van revisar el perineu, una petita ferida que no calia suturar, la resta bé. En menys d’una hora, en Roger ja mamava, no podia estar més feliç.
Gràcies Dani, gràcies Amparo, gràcies Paloma i Marga per fer-ho possible!