Després d’un embaràs tranquil i amb poc malestar, vaig viure els últims dies amb una mica de
nervis. La data probable de part ja havia passat i la ginecòloga volia programar-nos una
inducció. Vaig demanar-li endarrerir-ho el màxim de temps possible i va proposar esperar fins
el dia que feia 42 setmanes ja que estava tot bé.
Diumenge a la nit la Marga ens va fer una visita per parlar-nos de totes les opcions que teníem,
vam decidir fer acupuntura, massatge i la maniobra de Hamilton. Jo feia dies que notava
contraccions, però molt fluixes i irregulars. Dilluns al matí ja vaig començar a notar-les més
sovint. Després de dinar vaig voler fer una migdiada per intentar descansar per si anava a més,
però no vaig poder dormir. Suposo que va ser una barreja de nervis, emoció i alguna
contracció més intensa. A mida que avançava la tarda les contraccions ja s’havien tornat
regulars, però molt espaiades. Durant tot el procés vam estar comunicant-nos amb la Marga i
la Sílvia.
Cada hora s’anava reduint el temps entre contracció i contracció. Al principi les anava passant
mentre caminava, però més cap al vespre tot es va intensificar. L’Àlex m’escalfava la bossa
d’aigua calenta i el saquet de llavors metre em feia massatges. Jo anava caminat del menjador
a l’habitació i enfonsava la cara entre els coixins, no sé per què, mentre passava el moment de
més intensitat. Recordo que entre contracció i contracció m’entrava com una somnolència
molt gran.
No recordo quina hora era, ja havia perdut la noció del temps, les contraccions eren molt
seguides i intenses. Vaig sentir que el que feia ja no era suficient per transitar el dolor i vaig
dir-li a l’Àlex que m’anava a la dutxa. Mentrestant ell va trucar a la Marga per demanar-li que
vingués i comentar-li que aniria omplint la piscina.
Cap a la 1 de la matinada va arribar la Marga (no sé per què recordo la hora). Minuts abans
d’arribar havia començat a sentir la necessitat d’empènyer. També havia sentit com sortia un
líquid calent i vaig deduir que havia trencat aigües.
La Marga va demanar-me permís per fer-me un tacte i va dir-nos que havia dilatat entre 6-
7cm. També va escoltar el cor de l’Aran que bategava i canviava el ritme en cada contracció.
Fora del meu món de part, a casa, havien saltat els ploms pels sobreesforç que feia el “termo”
d’aigua calenta en omplir la banyera. La veritat és que no m’importava gens ja que jo no tenia
fred, però la Marga i l’Àlex anaven escalfant olles i teteres.
Vaig estar unes hores a la banyera, sense cap consciència del pas del tems, recordo que el
primer cop que vaig empènyer va sortir de dins meu un crit incontrolable del fons de les
entranyes que em va sorprendre moltíssim. Tota aquesta part va ser encara més salvatge i
animal. Rendida completament al meu cos, que feia el que sabia fer sense necessitar la meva
voluntat o control. Només connectava amb la meva part més racional cada cop que escoltava
el cor de l’Aran, perquè volia sentir la tranquil·litat de que tot estava bé.
Després d’unes hores la Marga em va suggerir canviar de postura i em va proposar sortir per
seure a la cadira de parts. En tota aquesta estona tan intensa i brutal no vaig deixar que l’Àlex
en mogués del meu costat i en silenci em feina massatges a les lumbars. També sentia la ma de
la Marga i el que és més important, la seva calma i experiència.
A la cadira de parts vaig estar una estona més, l’Àlex seia darrere meu en una cadira normal i
aguantava el meu pes cada cop que m’aixecava per fer força. Estava cansada de l’esforç, entre
cada contracció la Marga m’animava a respirar de manera tranquil·la. La Sílvia, la segona
llevadora, va aparèixer de manera discreta i somrient. Va posar-se a preparar algunes coses pel
final del part i va escoltar el cor de l’Aran que es s’adaptava i remuntava amb cada contracció.
Ja estàvem al final, em deien que quedava poc, ja veien el cap a prop. Jo vaig dir que no podia
més, em sentia esgotada, i elles van començar a animar-me amb molta força i energia.
El cap estava fora. Em van dir que amb la següent contracció ja naixeria, mentre la Marga
estava preparada per rebre’l, la Sílvia em posava compreses per protegir el perineu i l’Àlex
seguia darrere meu ajudant-me a fer força. Vaig sentir que tornaven les ganes d’empènyer i
vaig deixar sortir tota la força que em quedava. A les 5.02h de la matinada del dimarts 9 de
novembre de 2021 va néixer l’Aran. La Marga el va agafar, va treure-li la volta que portava de
bandolera i en pocs segons el tenia als meu braços. De seguida el va fregar i tapar amb la
tovallola calenta i va començar a plorar. Recordo que els hi preguntava si estava bé, tenia la
necessitat de saber que tot havia anat bé i quan m’ho van assegurar vaig respirar tranquil·la.
Recordo també que l’Alex m’aguantava els braços perquè no volia que l’Aran rellisqués. I molts
petons, molta emoció.
Recordo una abraçada entre la Marga i la Sílvia i els seus somriures.
Vaig perdre una mica de sang i de seguida em van acompanyar al sofà on vaig estirar-me, vaig
donar a llum a la placenta va acabar el meu part. Mentre seguien les cures i controlaven amb
detall que tots dos estiguéssim bé, jo seguia en un núvol. Amor a primera vista. Treballaven
discretes per donar-nos als tres el nostre moment d’intimitat, de naixement d’una nova
família, de retrobada a l’altre costat de la pell.
L’Aran ja no plorava i va començar a moure el cap per mamar, la Sílvia el va ajudar a fer-ho no
succionava amb molta força, però va ser un moment màgic, quina sensació tan especial.
L’energia i la felicitat em desbordava. Xerràvem, menjàvem alguna cosa, olor a cafè,
compartíem l’alegria amb la família i els amics, recollien, tot tan natural, tan fàcil, amb tanta
complicitat, en família. A fora es feia de dia. La Silvia va marxar i quan tot estava en ordre, un
parell d’hores després va marxar la Marga.
L’Àlex em va preparar el dinar i vam anar al llit. No podia dormir, l’oxitocina em corria per les
venes. El meu cos cansat no acompanyava la meva eufòria. Només podia pensar en la felicitat
que sentia.
I ara m’emociono només de recordar-ho. Només sento agraïment infinit per les dues dones
que em van acompanyar abans, durant i després amb un respecte, una confiança i un amor
espectacular. Sento felicitat absoluta de saber que no hi ha cap persona millor ni més especial
per formar una família que l’Àlex. I sento orgull per haver-me empoderat i haver-me permès
seguir el meu instint que m’han portat a tenir aquesta experiència tan increïble.
Ara conec l’amor incondicional gràcies a l’Aran.