A la setmana 36 vaig connectar amb el desig de que la nostra segona filla pogués néixer a casa. En realitat feia mesos que m’estava preparant per aquesta idea, però no de forma conscient. Durant l’estiu havia fet un taller de constel·lacions familiars, per posar a lloc temes del passat en relació als parts i també havia col·locat temes pendents meus i de la meva sexualitat. Quan em va venir conscientment la idea al cap, va ser fruit d’haver iniciat un treball de teràpia, i que em va ajudar a connectar amb mi i amb aquesta necessitat. En Joel de seguida hi va estar d’acord i sense perdre temps ens vam preparar perquè així pogués ser. Durant aquelles 4 setmanes em vaig dedicar a llegir molt i a quedar amb dones que ja haguessin passat per l’experiència. Les seves vivències em van ajudar moltíssim i vaig poder connectar amb la seva força i també amb la meva i de totes les dones. El cert però és que la por encara era present en mi i tenia dubtes de si realment podria aguantar el dolor del part i de si realment en seria capaç. Anava oscil·lant d’estar entre molt segura i empoderada de poder-ho fer i entre molt dubtosa i amb por. Fins la setmana 38 no vaig sentir que estava preparada i amb ganes de parir. La Júlia ho devia sentir i al cap de tres dies, ja va començar tot.
Eren les 3 de la matinada i les primeres contraccions em van despertar. Eren poc regulars, però ja no podia dormir. Vaig decidir que de moment no despertaria en Joel i que aniria fent una estona jo sola. Vaig posar alguna espelma, vaig pensar en dutxar-me…vaig intentar fer pilota, però em feia més mal estant assentada. Intentava parir des del la teoria. Així que al cap de pocs minuts vaig connectar amb el que havia estat fent durant setmanes a les classes de pre-part amb la Gemma Solà: “Durant el part, us heu d’escoltar i fer allò que el vostre cos us demani”. Estar dreta i moure’m de costat era el que m’anava bé. Com que encara les contraccions eren molt espaiades, vaig pensar que ens aniria bé tenir dinar fet i em vaig posar a fer uns macarrons a la bolonyesa…cuinar sempre em relaxa. Van passar dues hores la mar de tranquil·les, fent el dinar i anar sentint les contraccions. No hi havia ni rastre de la por que durant les setmanes abans havia sentit. Estava tranquil·la i segura a la cuina de casa. A les 5 es va despertar la Xènia (2 anys i mig):
– Joel, la Xènia s’ha despertat (era ell que feia les nits senceres des de feia un mes ben bé)
– Sí, ja la sento, ara m’aixeco
– Ai per cert, jo estic de part
– (Fent un salt del llit) Doncs primer un petó a tu…i ara vaig amb ella.
Devia notar que passava algo, perquè en Joel cada cop que s’intentava aixecar del llit, ella es despertava altre cop. Així que cap a les 6 vam trucar al meu pare que la vingués a buscar, li donés l’esmorzar i la portés a l’escoleta (ja havíem pensat prèviament que fos així). En aquest moment les contraccions començaven a ser un pèl més fortes. La Xènia em va veure tinguent-ne una, em mirava des d’una distancia d’un metre, entenent que necessitava espai…quan va haver passat li vaig explicar que la Júlia volia néixer:
– A veure mama ensenya’m la vulva si ja surt?
Li vaig fer una abraçada ben gran abans que marxés i a partir de llavors la cosa es va accelerar. En Joel va trucar a la Marga, que s’organitzava i venia de seguida. Vaig trencar aigües en una contracció més dolorosa, dreta abraçada per darrere a la cintura d’en Joel. Ell anava preparant la piscina, jo estava dreta prop de l’estufa en el passadís. Quan sentia que venia una contracció el cridava i m’abraçava fort a la seva cintura. En Joel va tornar a trucar a la Marga perquè creia que la cosa anava molt ràpid, ja estava vinguent. A les 8 van arribar la meva mare i la Marga. La meva mare em va venir a fer un petó i a dir-me que tot aniria bé (li havia costat acceptar la meva decisió de parir a casa i em va encantar que ho fes). Ella va marxar i la Marga va començar a preparar-ho tot. La seva presència em reconfortava, ara les contraccions ja eren fortes. Estant a casa em sentia còmode per fer i ser…a cada contracció deixava sortir la meva força a través de la veu…no era un crit, era un so que venia des del més profund de mi i que em connectava amb la meva filla. Jo encara no ho sabia, però la Júlia estava a punt de néixer ja. Les paraules de la Marga eren poques i mesurades, bàlsam per la meva tranquil·litat.
– (escoltava el batec) La Júlia està molt bé.
– Ho estàs fent molt bé Núria.
Poques paraules. Deixar que la vida s’obrís pas sola, naturalesa sàvia femenina. Jo seguia dreta al mig del passadís prop de l’estufa. La Marga li va dir a en Joel que deixés d’omplir la piscina perquè no hi arribaria.
– Parirà aquí (li va dir fluixet a en Joel sense que jo ho pogués sentir)
Vaig notar com el seu cap baixava i tornava a pujar quan la contracció disminuïa. El dolor, no era dolor ja, es va transformar en fer per donar vida.
– Ja arriba la Júlia, Núria. Li veig els cabells.
Com? Ja estava això? Però si feia molt poc que estava de part i no sentia el dolor que vaig sentir en el primer part (va ser a l’hospital i induït). Uau…ho estava fent! Estava parint! Jo sola! Un orgull es va apoderar de mi i en una altra contracció i ajupint-me a la gatzoneta, va sortir mig cap. Li vaig tocar…i encara vaig sentir més força per ajudar-la a acabar de sortir. A la següent contracció, asseguda a la cadira de parts, va néixer la nostra filla Júlia. Amb ella, va néixer també en mi, la confiança interna de saber parir i de sentir-me unida a totes les dones que van parir, parim i parirem (sigui de la forma que sigui). Som molt fortes, ho hem de saber.
Petons amb en Joel, barrejada amb les seves llàgrimes. Jo estava eufòrica i molt sorpresa de mi i de la senzillesa de la vida. Feliç i agraïda de tenir-la als braços.
Núria, Joel, Xènia i Júlia