Tots els infants i les seves mares haurien de poder viure el moment del part en un lloc acollidor, de confiança i benestar, acompanyades per les persones que estimen i de tot allò que els proporciona plaer. Les dones, com a mamíferes, estem fetes per parir en entorns tranquils i familiars, sense persones desconegudes, sorolls o distraccions externes. Parir forma part de la sexualitat femenina i com a tal requereix intimitat, relaxació, confiança i entrega. També penso que tots els bebès mereixen poder néixer en entorns respectuosos i dolços per estar cuidats i en pau en la seva arribada al món i en els seus primers moments de vida, i que això pot influir en el seu benestar en els primers dies i en la seva transició cap al món exterior, que considero ha de ser lenta, gradual i molt cuidada.
Crec que ja sabia que volia tenir el meu primer fill a casa abans de quedar-me embarassada. Mai he sentit un hospital com al lloc adequat per aquest moment tan íntim i important, ja que per mi els hospitals son llocs on hi van les persones malaltes, i una embarassada en estat de salut sa i sense complicacions prèvies no és una persona malalta en el moment del part. Com podria jo durant el part entrar en l’entrega i en relaxar-me en un entorn hospitalari? Crec que se’m tallaria el rotllo, que tindria por, em sentiria insegura per qui m’atèn i com, vulnerable… sovint la gent em deia que era molt valenta per parir a casa. I jo sempre he pensat que valentes son les que van als hospitals sense saber què els hi espera. Jo, tot i estant entregada a possibles imprevists i complicacions que es poguessin donar al moment, preparava l’arribada dels meus fills amb il·lusió a casa, creant un niu acollidor, amb la música que sentia, les olors, les llums i sobretot, les persones. Saber que tenia la possibilitat de tenir un equip de professionals de confiança en tot el procés ho convertia en la millor de les experiències de vida possibles, anés com anés tot plegat. Més que valenta, em sentia informada, agraïda i connectada amb el meu instint i sentit comú. Ho tenia molt clar i no tenia cap por del moment, al contrari, em sentia emocionada i, en un tercer part a casa i després de dues experiències meravelloses, valorant encara més el regal de rebre els meus fills en intimitat. També estava preparada per a què les coses es poguessin complicar, tot i què no ho considerava massa probable, ja que les llevadores a casa disposaven de tots els recursos per emergències i bé, també es poden complicar les coses als hospitals, això ja no depenia de mi. Sempre he estat conscient de què quan ens entreguem a la vida ens entreguem a la mort. Jo desitjo i anhelo llarga vida als meus fills i agraeixo cada dia de la seva existència i salut. Gràcies, gràcies i gràcies a la Vida per cada dia que comparteixo amb ells.
Les darreres setmanes d’agost havien estat per fi una mica més lentes i plaents, ara que en C estava de vacances i no estava sola en la logística i l’acompanyament dels dos nens durant l’estiu. El meu cos es sentia fort i sorprenentment més lleuger, m’acompanyava una sensació de relax muscular per tot arreu, cap dolor, inclús les digestions eren més lleugeres. Cada dia trobava petits moments per submergir-me en l’aigua de l’estany, del mar, del riu o de la piscina. Allí suràvem, balancejava el cos, feia la meva pròpia dansa dins l’aigua amb el bebè i si era a la piscina nedava una mica molt lentament, imaginant-me que invitava al meu bebè a nedar cap a la vida extrauterina tan meravellosa que estava vivint aquest estiu i en aquest entorn. Sí, per fi l’espera era dolça, i intentava no capficar-me massa en les presses, ja que tot era plaent. Entrava a la setmana 41 i tan sols el protocol em convidava a pensar en que calia accelerar aviat d’alguna manera. Es tan màgic aquest moment de no saber quan començarà tot plegat..! El millor és fer vida normal i confiar en què el moment arribarà sol quan una no hi pensi i probablement sigui el millor moment.
Aquella tarda de divendres l’I, de 8 anys, va anar a jugar a casa de la seva amiga A. Després de dinar i abans de marxar s’acomiadava de nosaltres dient a la panxeta “bebè, ja pots sortir!” fins que va preferir agafar la seva vareta màgica de Harry Potter i fer un encanteri directament sobre la panxa, “que surti mentre estic a casa de l’A!”. Per reforçar la cosa després va decidir usar les seves dues mans i posar-les directament sobre la panxa, tancar els ulls i pronunciar les mateixes paraules ben concentrat. Jo reia i deia a veure, a veure si funciona! Ens vam quedar la tarda amb el petit de 3 anys, vam decidir anar a caminar pel bosc dels voltants de casa una estona abans de sopar i a anar a buscar l’I. Caminar em feia sentir bé, i més pel bosc, pensava que animaria al bebè a moure’s i iniciar el procés. Quan vam tornar a casa vam parlar amb la mare de l’A, l’I es volia quedar a sopar i a dormir i ja l’aniríem a buscar al matí següent, per telèfon li vaig dir, segur que si neix durant la nit i tu no hi ets i el teu germà sí no et sabrà greu? I ell em va dir clarament que no, que volia veure’l un cop nascut i que no passava res. Així doncs en C va començar a preparar les pizzes casolanes per tots tres, jo jugava al terra amb en N al dominó dels animals africans quan de sobte aquell sorollet intern d’estrip seguit d’una micona d’aigua calenta entre les cames, ups! He trencat aigües! Els altres dos parts s’havien iniciat així també, sense cap previ. Com que eren les 21:30h vam pensar en portar en N amb els avis a Banyoles, ja que la nit era llarga i era probable que s’iniciés el part. Els avis estaven sopant en un restaurant, en N es va posar ben content de poder demanar croquetes i gelat i ser net únic aquell vespre.
Em vaig quedar sola a casa i començava a sentir alguna sensació al baix ventre. Vaig anar a l’habitació, em vaig despullar i vaig posar el difusor d’aromateràpia amb llimona i mandarina, les llums tènues i la música relaxant. De sobte, una primera contracció, bastant forteta cal dir, uf. Al no res, una altra bastant intenseta també. Eren les 22h. Vaig avisar les llevadores i donar pressa a en C, volia que estigués ja amb mi.
L’espera se’m va fer llarga, de genolls sobre el matalasset petit amb el cos recolzat sobre el nostre llit i acompanyant cada contracció amb moviments de pelvis, tot el més relaxat possible però ja amb sons intensos que deixava anar al meu gust, aquelles aaaaaaaa obertes intenses i llargues que acompanyen cada contracció. Entre contracció i contracció mirava el llit i desitjava que allò acabés ja i estar amb el bebè als braços, tenia ganes de plorar i tot, ostras, quin mal les apretades que em venien… si hagués sabut que durarien tan poc segur les hagués gaudit més en aquell moment!
Va arribar en C, em va veure allà agenollada i li deia que era molt intens, infla la piscina i omplim-la ja, li vaig dir, així ho va fer i mentre s’omplia ens donàvem la má i jo transitava les contraccions com onades del mar, que es la visualització que sempre m’ha anat bé, ja que saps que hi ha un moment de calma entre una i altra. La música de fons, jo de genolls amb els braços estirats sobre el llit, a estones una cama s’aixecava, la pelvis es movia acompanyant la contracció, tot molt intuïtiu com el cos em demanava. En un moment en C em va dir que les llevadores ja havien arribat, eren les 23h. En aquell moment vaig sentir una gran confiança i lleugeresa, de manera que la contracció va venir acompanyada d’una sensació d’inici d’expulsiu. Al poc sentia la mà càlida de la llevadora al sacre com una carícia de confiança, els seus somriures càlids, la seva suau veu de seguretat i calma. Vaig voler que escoltessin el batec del bebè, es va escoltar i tot estava bé. Em van proposar si volia entrar ja a l’aigua, vaig dir que sí. A l’entrar vaig sentir un gran plaer, aquella aigua calentona, la sensació de flotabilitat que em portava als nostres banys d’estiu. No sé si van ser dues o tres contraccions dins l’aigua, estirada panxa amunt flotant, fins que vaig sentir el cap que sortia, vaig tocar i notar els seus cabells, ja venia! A la següent contracció va sortir tot el cap, amb les cames obertes i el cap fora, dins l’aigua, amb els cabellets negres, somreia i celebrava que allò ja estava, una contracció més i ja estàvem! No sentia cap dolor, només esperava la contracció quan de sobte el bebè es va començar a moure inquiet dins meu, apreta doncs! ostres, es que no puc perquè no em ve la contracció, s’està movent molt! Llavors les llevadores em van convidar a girar-me, al fer-ho el meu cos va sortir fora de l’aigua i ja no convenia enfonsar de nou a dins el bebè, vaig cridar esperant la contracció que no acabava de venir i llavors demanant un permís respectuós la llevadora va ajudar al bebè a fer la darrera rotació i treure les espatlles i que acabés de sortir. Vaig sentir a l’instant el plor del bebè, cosa que em va fer pensar que era molt bon senyal que respirés bé i tan potent. La llevadora va treure dues voltes de cordó del coll del bebè, em vaig girar amb cura i tornar a sumergir i al moment vaig tenir el bebè sobre meu dins l’aigua calenta, amb en C abraçant-me les espatlles al darrera. Eren les 23:30h. Les llevadores van donar una tovalloleta per cobrir-lo, el bebè plorava una micona més, penso que necessitava que li entrés una mica d’aire després d’aquella sortida! Al poc es va calmar i el vam mirar amb amor, tendresa, jo estava força endolorida cal dir, però molt serena i infinitament agraïda, li feia petons, el mirava, va obrir els ulls, ens vam mirar i llavors vaig voler saber qui era, ja que no sabíem el sexe i teníem un nom per nen i un altre per nena. Amb la mà, vaig posar-la dins l’aigua per tocar els seus genitals, buscava els testicles, que no vaig saber trobar. Nerviosa, li vaig dir a en C que ho toqués. Ell em va dir, em sembla que és una nena. Com que teníem dos nens i ja anava molt mentalitzada per un tercer, vaig demanar a les llevadores que miressin el sexe, vam així aixecar una micona el bebè de sobre meu i sí, era la M, la nostra filla! Em sentia feliç, les llevadores i en C em van ajudar a incorporar i tombar-me al nostre llit, allà va continuar el pell amb pell nues que duraria ben bé 48h quasi non stop. Sentia encara contraccions intenses a estones, m’incomodaven una mica ja que per una banda estava al nuvolet amb la bebè i per altra sentia les contraccions. Va començar a succionar el pit i el calostre, quin plaer tornar a alletar! Passada una estona les llevadores em van proposar expulsar la placenta, que probablement ja estava lliure, ho podia fer incorporant-me o si no em volia aixecar elles podien tirar suaument de cordó umbilical per acompanyar-la cap a fora. Vaig preferir la segona opció, ja que així ho havíem fet amb els altres dos, i amb molta cura i lentament van invitar-la a sortir, vaig empényer una micona i uau, va sortir i vaig sentir una gran lleugeresa i alliberament, les contraccions intenses des d’aquell moment que ja van marxar. La vam mirar, honrar, la vaig tocar… la vam tenir una bona estona allà al costat, ja que encara no havíem tallat el cordó. Primer vam menjar un batut, les pizzes que ens van portar al llit i vam estar estona sols també amb en C, mirant-la, acaronant-la, sense pressa, gaudint d’estar a casa, al nostre niu. Una estona després en C va tallar el cordó, i després les llevadores em van revisar la vulva per si hi havia alguna fisura, però estava tot perfecte. Vaig anar al lavabo a fer un pipí, que no em va fer cap mal, i una estona després van marxar, un cop recollida la piscina i tot en ordre, la infusió de farigola del prat de casa a punt per anar netejant el perineu cada vegada que anés al lavabo i així afavorir les cures de manera natural, la impressió de la placenta en els fulls d’aquarel·la… havien passat més de 4h fora del temps, les llevadores tornarien l’endemà i ens acompanyarien de manera propera en tot el postpart per veure l’evolució de la nena els primers dies, la meva, la lactància i tot allò que necessitéssim.
Poc després es començava a fer de dia, continuava el pell amb pell i els petons, el plaer de l’amor per la vida, la calma, el nostre caliu sense interrupcions. Novament el meu bebè podia adentrar-se en aquest món de manera lenta, gradual i respectada, en un úter extern que mica en mica s’aniria obrint per poder presentar-li el món.
Gràcies Equip Mudra i a totes les llevadores que feu possible els parts respectats a casa.